|
|
Peníscola - País Valencià
Admire la gent que pot dedicar part del seu temps a meditar o simplement a deixar córrer el temps pescant. No crec que siga la recompensa de la captura, que moltes vegades tornen al seu lloc, sinó al fet d’estar davant la natura, com un diàleg mut de tu a tu, sense paraules, de gests suaus.
Catarroja - País Valencià”
Passejant l’altre dia en busca d’alguna foto vaig arribar ací. No hi havia estat mai. Em va sorprendre veure els panteons i els mausoleus i com, abans, hi havia una “cultura” de la mort diferent a l’actual. Em va fer pensar en el nostre ritme de vida, en el poc de temps que dediquem a la vida i a la mort, al record del passat i dels nostres, en com estem obsessionats pel món material.
Sensual (Flickr!)
De les tres em quedaria amb la de la dreta, més íntima, més casolana, més romàntica. (Flickr!)
Catarroja - País Valencià
Correus - Ciutat de València
El Palau de les Comunicacions (el seu nom original) és un edifici de Miguel Angel Navarro, finalitzat en 1922. Estil eclèctic, amb notes barroques, neoclàssiques, i modernistes. La torre de telecomunicacions de 30 metres d’altura, és una rèplica de l’original, i llueix junt amb les cúpules de zinc, amb policromia, i el pa d’or en les garlandes.
 Ballant amb l'ombra Piles - País Valencià
Abel Pintos - Bailando con tu sombra
Quién podrá quererte como yo te quiero amor
quién preguntó quién podrá quererte como yo
siempre lo decías y me atabas a tu piel
con ramos de besos escuchábamos caer
sobre los techos de zinc
lluvia de otoño en abril
Tengo esa nostalgia de domingo por llover
de guitarra rota de oxidado carrusel
ahi alelí pobre de mi
Yo te desnudaba para ver como era el mar
y el mar se enredaba a mis deseos de volar
íbamos tan lejos que olvidábamos volver
nos traía el angel ciego del amanecer
y se acostaba a tus pies
Tengo esa nostalgia de domingo por llover
de guitarra rota de oxidado carrusel
ahi alelí pobre de mi
Esta noche quiero que bailemos otra vez
la canción que el viento nos cantaba en el ayer
ya sabrá el infierno como hacer para aceptar
que baile en mi celda con tu sombra sin parar
como he podido matar
a quien me hacía soñar
Tengo esa nostalgia de domingo por llover
de guitarra rota de oxidado carrusel
ahi aleli pobre de mi
(Víctor Heredia)
Agró blau o garsa reial sobrevolant el port de Catarroja. Composició feta amb 2 fotos. (Flickr)
Xelva - País Valencià(Flickr)
Molinos, Aragón (Spain)
Allà dalt, envoltat de voltors, tens la sensació de comprendre millor el món, d’apreciar la seua grandesa. (En Flickr)
Catarroja - País Valencià
De vegades pense que no som ningú davant la immensitat de la tecnologia.
Aquesta fortificació té el seu origen en una construcció ibera situada en una de les parts més altres de la muntanya (el Castell Menor). Els romans, més tard, quan conqueriren Xàtiva, afegiren en l’altra part alta de la muntanya un segon castell comunicat amb l’anterior (el Castell Major). El conjunt va ser reformat pels àrabs, els quals afegiren la muralla. Més endavant, aquests murs i el castell patiren la conquesta de Jaume I, les Germanies i la Guerra Civil.
Trujillo - Extremadura (Spain)
 Sagunt - País Valencià
El Cabanyal (València) - País Valencià
Bellreguard - País Valencià
Una visió vangoghiana
Tal com demostra la necròpolis morisca trobada l’any 1984, Bellreguard és d’origen islàmic, el nom de la població en eixa època era Sotaia. El 1486, al segle XV, Bellreguard fou adquirida pel Duc de Gandia Pere Lluís de Borja. És en aquesta escriptura quan apareix per primera vegada el nom de Bellreguard substituint el de Sotaia. Hi va intervenir com a procurador del Duc de Gandia, l’escriptor i mestre en teologia Joan Roiç de Corella.
El primer temple de Bellreguard el construiren els ducs de Gandia com a parròquia de moriscos l’any 1534 baix l’advocació de Sant Miquel Arcàngel, el patró del poble. Eclesiàsticament parlant, Bellreguard era una rectoria de moriscos depenent de la de Santa Maria de Gandia. Es va independitzar definitivament de la de Gandia l’any 1574, baix el pontificat de Sant Joan de Ribera. L’església fou derruïda durant la Guerra Civil espanyola i reconstruïda posteriorment amb donacions dels feligresos.
La població, fonamentalment morisca, es va veure molt afectada amb motiu de la seua expulsió l’any 1609. De 165 famílies sols se’n van quedar quatre de cristians vells, i deixaren les cases buides i els camps abandonats. Arribaren llavors nous repobladors des de Catalunya i Mallorca, no obstant això, es van necessitar 50 anys per a recuperar el 30 % de la població.
El gran Toni Duarte buscant el seu horitzó 
Con él (1924)
Zarparé, al alba, del Puerto,
hacia Palos de Noguer,
sobre una barca sin remos.
De noche, solo, ¡a la mar!
¡y con el viento y contigo!
Con tu barba negra tú,
yo barbilampiño.
* * *
Ojos tristes, por la banda
de babor… ¿Adónde irán?
-¿Adónde van,
capitán?
Ojos tristes, que verán
las costas que otros no vean…
-Sin rumbo van.
…Mis ojos tristes, sin rumbo…
¡Quién cabalgara el caballo
de espuma azul del mar!
De un salto,
¡quién cabalgara la mar!
¡Viento, arráncame la ropa!
¡Tírala, viento, a la mar!
De un salto,
quiero cabalgar la mar.
¡Amárrame los cabellos,
crin de los vientos del mar!
De un salto,
quiero ganarme la mar.
* * *
Si yo nací campesino,
si yo nací marinero,
¿por qué me tenéis aquí,
si este aquí yo no lo quiero?
El mejor día, ciudad
a quien jamás he querido,
el mejor día -¡silencio!-
habré desaparecido.
* * *
Si mi voz muriera en tierra,
llevadla al nivel del mar
y dejadla en la ribera.
Llevadla al nivel del mar
y nombradla capitana
de un barco bajel de guerra.
¡Oh mi voz condecorada
con la insignia marinera:
sobre el corazón un ancla
y sobre el ancla una estrella
y sobre la estrella el viento
y sobre el viento la vela!
Marinero en tierra de Rafael Alberti (biografia)
Enyorança dels dies càlids, dels dies de llegir, de prendre el sol del capvespre, de l’aigua als peus…
 Escalante, 34 Carrer Escalante, 34 - El Cabanyal (València)
|
|
