Impressions nòrdiques 3
(Clica en les imatges per a fer-les més grans – Click on the images to see a larger version)
TERCER DIA: DE PESCADORS I ALTRES
Abans d’eixir cap a les Illes Lofoten (la síl·laba tònica és la primera) anem a l’Òpera, tot plovent. Però era precís fer-ne unes quantes fotos i passejar per eixes rampes.
Agafem el superàpid cap a l’aeroport amb els bitllets anteriors pensant que eren d’anar i tornar. Total, res, quan arribem ens fan passar els tiquets per la maquineta i, evidentment, els nostres no passen. Molt educadament ens fan pagar els passatges, però sense multa. Segona sort del viatge.
Illes Lofoten
Ja dins l’aeroport ens diuen que hem de pagar l’equipatge ja que no està inclòs al bitllet. La veritat, ens quedem a quadres, i, després de demanar explicacions, en anglés, of course, paguem. Només van ser uns 130 Nok però ja em sentiran els de Supersaver, la companyia amb la qual vam contractar els vols, per no avisar.
Svolvær
Pugem a l’avió i ens castiguen sense dinar. La Norvegian té el costum de cobrar per tot el que dóna. Després d’un viatge penós i incòmode, arribem a Narvik. Arrepleguem el cotxe de lloguer mentre esperem les maletes. El xic que m’atén és un danés que ha viscut durant tres anys a Gran Canaria on tenia un taller de cotxes. 
Molt amable, ens explica tot el que havíem de saber. Ens adverteix dels límits de velocitat. Es veu que són molt estrictes amb el tema. Els nadius ixen pitjor parats perquè es queden sense carnet durant una temporada, mentre que els turistes només paguen instantàniament una suculenta suma. No hem pogut comprovar-ho. El cotxe és un Hyundai i30cw nou de cinc portes. Va fi com la seda. Després de quasi tres hores conduint arribem a Svolvær, al rorbuer que havíem llogat. 
Els rorbuers són les cabanes que gasten els pescadors durant la temporada de pesca. És una habitació menuda amb una llitera, taula, cadires, silló, nevera i cuina. Al cap d’uns dies ho trobem acollidor. Té vistes al port i cada dia ens visita una gavina que es posa en la barana del corredor que tenim davant la finestra. Mig metre ens separa. Un dia li vaig donar mitja poma que li va encantar per la cara de felicitat que posava. Un altre, li anava llançant trossos de pa que agafava al vol.
Fem una primera visita al poble. Està núvol i no fa massa calor. 
Sopem en el “Bacalao” que sembla ser el centre dels turistes de la zona. Demanem “bacalao”, baked potato i una amanida. Les racions són ben grans. El “bacalao” té poc de bacallà i massa tomaca. La “potato” està més bona, però sense passar-se’n, i l’amanida és d’aquelles on posen tots els ingredients separats i tu els barreges. Un sopar prou normalet. És curiós que demanes les coses al taulell indicant el teu número de taula. Dus la beguda a la taula i un cambrer el menjar quan ja està preparat. Tot es paga abans. En altres llocs et donen el número però la resta és igual. Sopem en una terrassa mig tancada plena d’estufes de barretes, com aquelles que es feien servir abans a les cambres de bany. Si amb això no en tens prou disposes d’unes flassadetes per tapar-te les cames. Mentre estem sopant observem com una parella d’escaladors pugen al Pic de la Cabra. No els veiem però ho endevinem pels reflexes dels cacs. Apunte amb el tele i els veig, cada un en un pic diferent i la corda enmig. Espectacular!
Text en espanyol Text in english
